MIL PETONS DES DE LEON

Sembla que només escric quan ens dediquem a fer diumenge… i realmente és així…
Avui estem a Leon, hem decidit fer diumenge, estem cansades, ens comensa a fer mal el cos.. els cuadriceps estan a punt d’esclatar, els bessons, el cul, les espatlles… crec que ara se que és estar cansada…
Ahir varem arribar a un Poblete a 14 km de Leon.. no podiem més.. vam fer la última birreta amb els compis que ens van acompanyar durant els últims 4 dies, vaig trucar, a la meva cosina.. vaig comensar a plorar..hem sentia derrotada.. les cames hem feien mal a cada pedalada, jo callada, i tot i així vaig arribar.. i se que arribarem a santiago, però ara toca queixar-nos, dir tot el que hem callat fins ara, per que les dues anavem destrosadse però seguiem tirant milles!! Som unes animals!!
Ara ja portem uns 800 i llargs kilometres, el camí ha canviat molt des de que vam enganxar el camí francés, mil anecdotes, mil moments màgics, no ens hem tornat a enfadar, ens han acompanyat fins ahir el carlos i el juanca!! Dos nois genials, que ens han regalat infinitat de rises i anecdotes!! I ens han ajudat a passar el desolador paisatje de leon y la rioja.. que maco maco.. no és…
Sincerament, podria escriure mil moments per que sapigueu el que estem vivint però crec que m’esperaré a explicar-ho quan us vegi, i escriure-ho quan torni a casa!! Que ho desitjo plenament, necessito l’abrasada d’en roger, de la meri, de l’arnau, de les tietes, del tete, dels papas, treure a passejar a en darko, us anyoro!! Molt!!! Hem sento forta, pero ostia, això m’està costant!!
Realment el camino et fa pensar,fa adonar-te de moltes coses, de qui t’importa, com t’importen, qui és especial, qui no, qui et dona suport en tot moment, qui et fa costat.. veus fins on ets capas d’arribar, de quin és el teu limit, de qué ets capas de fer per tu, per els altres.. t’adones de l’importancia de la simplesa de les coses, de que un moment curt, pot ser molt intens, de que les coses passen per qué han de passar ( o això crec..) que les casualitats existeixen però sovint si passen es per qué tocava..
Estic aprenent molt!! I m’estic adonant com és d’important una abrasada, una mirada de complicitat, un petó, una caricia, un t’estimo, una birra amb el teu millor amic al bar més cutre.. crec que això ho savia, peró ara m’ha acabat de conbensser ja que si m’aparegués el geni de la llantia el primer que demanaria seria que hem transportes al mig de la teva abracada....

DE NAVARRA A LA RIOJA, AVUI ENS QUEDEM A CALAHORRA

Ei penya!!!! Ja estem a la Rioja, poc a poc anem abançant!! Crec que cada dia que passa ens anem adonant que aixo es força dur i que cada dia ho es mes ( per cert no poso accents per que surten dos de cop..)

Pero sembla mentida que quan ens enfadem mes, mes fortes ens tornem i mes amigues ens fem!! avui ho hem comprobat!!

Portem uns 400 i pico ( llargs) kilometres i encara ens queden unes 10 etapes fins arribar a santiago, imagino que baixarem el ritme ja que portem una mitga de 80 a 100 kilometres al dia.. pensant en fer el famos o cebeiro…

Aixo es una experiencia unica per a persones que no estan 100% entrenades, a nivell fisic i psicologic.. vivim moment per a tot pero quan pujem a la bici ens transformem i pedalem i pedalem i no hi ha qui ens pari. De tant en tant trobem algu que s’ens afegeix i ens acompanyen, s’agraeix!! va be, xerres, t’expliquen la seva vida o anecdotes de la vegada que van fer el camino.. t’aconsellen a quin camp de fruita pots parar i agafar un parell de peres o de prunes o de presecs…. ( no cal que us digui que hem parat a cada camp no?..jijiji) o per quines carreteres as de passar, quins ports has d’evitar, on dormir, on menjar.. m’encanta parlar amb la gent que no coneixes de res pero que fan qualsevol cosa per a que pugis arribar a santiago, com un home, que ens ha vingut a buscar en cotxe per donar-nos les etapes que ell va fer… impresionant.. ens ha buscat nomes per aixo…o el grup de ciclistas que ens va acompanyar ahir fins trobar el canal que ens portaria a Tudela, o el grup de ciclistas d’avui que ens ha acompanyat fins a calahorra.. ( els que ens han dit lo dels camps on agafar la millor fruita..)

En fi, us podria explicar les sensacions que estic, estem vivint, pero trobo que aixo s’ha de viure per entendre-ho.. es algo especial!!!

Animeu vos a escriure al blog, realment ens dona moooolts i molts anims per continua i donar mil gracies als que ho feu, ens feu sentir aprop de casa per lo lluny que estem!!!!