EL MON ÉS MASA GRAN COM PER QUEDAR-SE SEMPRE AL MATEIX LLOC...


dijous, 29 de setembre del 2011

EL CAMINO DE SANTIAGO.. INICI

Bé, ara si que ha començat… portem uns 250 i algo kilòmetres, 106 dels quals mos els varem cascar ahir.. que encara no ho acabo de creure!! Però si, ahir de Caspe a Zaragoza 106 km.. de carretera, creuant els sufocants Monegros..

3 dies des de que varem iniciar l’aventura.. i és que realment està sent una autentica aventura...

El primer dia, 75 km amb el desnivell de la font calda una pujada d’asfalt considerable però per sort ens esperava un llit amb un coixí de biscolàstica a casa d’en Toni ( gràcies Toni per acollir-nos com ho vas fer!! Mos vas regalar kilos i kilos d’energia per seguir el camí!!!) a Gandesa.

A la segona etapa uns 50’8 km de Gandesa a Caspe, un dia relaxant si no hagués estat per la solejada que mos va pegar i per la qual varem decidir parar.

I ahir, doncs el que us he explicat, de Caspe a Zaragoza, creuant els monegros, 106 kilometres i el resultat, el cos força fatigat, la ment una mica esgotada però l’orgull ens ha augmentat hasta el infinito i más allá....

En 3 dies que portem, ja hem viscut uns quants moment delicats, Neus a la fontcalda i jo ahir que hem moria del dolor d’esquena.. però quan una cau, l’altre l’aixeca i fa el que sigui per a que les dues continuem endavant.. ens entenem, ens compenetrem i juntes arribarem fins a finisterre o al menys fins a Santiago.. estic convençuda, tot i que hi han moments molt durs, i encara no hem arribat a la zona de pluges...

Avui hem decidit parar i fer visita turística per Zaragoza, demà arrancarem per arribar fins a Tudela de fet, les previsions son:

Etapa 4: Zaragoza – Tudela (85.2 km)

Etapa 5 Tudela – Alcanadre (72’5 km)

Etapa 6 Alcanadre – Nájera ( enganxem amb el camí francès) (66’8 km)

Pot ser que les etapes es modifiquin ja que quan comencem a pedalejar.. no parem.. ens convertim en robots.. pedal dret, pedal esquerre, dret esquerre.. i carretera o camí, i vinga fot-li, tira milles...

En fi, el camí..un repte.. jo pensar, no penso gaire, més aviat pedalejo, miro el paisatge, hem concentro per oblidar el dolor de lumbar que tinc.. Neus és qui hem fa reflexionar, quan parem, quan estem al bar amb la cervesseta, que hem mira i hem diu.. avui m’he adonat que el camino és com la vida.. i allò que la miro i penso.. i és quan reflexiono.. no gaire però alguna coseta si.. quin parell!!..

Bé companys, de moment m’acomiado, que hem d’anar a fer de turistes.. quan pugi penjaré alguna foto, per cert, agrair als que hem van animar a fer el camino amb pedals automàtics la gran ostia que hem vaig cardar el primer dia, de la qual m’ha quedat un blau de 4 dits a la cama esquerre.. Neus encara riu.. imagineu, una xati amb bici, tota equipada, encarada a una pilona d’aquestes que tallen el carrer i que de cop, a camara lenta, disminueix la marxa i pam, d’estar totalment vertical a estar totalment oritzontal, amb un peu enganxat al pedal, partint-se la caixa, amb la bici al damunt... ara ja controlo a la perfecció el treure i posar-me els pedals... ( era el toc d’humor de la crònica..)

Apa familia, 1000 petons i no deixeu de seguir-nos...!!!!

3 comentaris:

Mercè - Can Brugarola ha dit...

Ei Mireia i companyia, des de Canet seguiré les vostres peripècies. Molts ànims que segur que podeu... quan tornis, quedem Mireia i dinem plegades. Un petó

Sergi Fabra ha dit...

Valentes !!! anim a les dos . Mos veem alla d' alt a Santiago !!! Que el cami de Santi vos faigue profit ... una abraçada ben gran .

Anònim ha dit...

Bones Mireia,
Ja aniré seguint el blog aquest, molt guapo el que esteu fent !!
Per cert, us poden fer una sessió de botafumeiro per vosaltres soles pagant 300 €, és el que té l'esglèsia...

salut.

toti.