MIL PETONS DES DE LEON

Sembla que només escric quan ens dediquem a fer diumenge… i realmente és així…
Avui estem a Leon, hem decidit fer diumenge, estem cansades, ens comensa a fer mal el cos.. els cuadriceps estan a punt d’esclatar, els bessons, el cul, les espatlles… crec que ara se que és estar cansada…
Ahir varem arribar a un Poblete a 14 km de Leon.. no podiem més.. vam fer la última birreta amb els compis que ens van acompanyar durant els últims 4 dies, vaig trucar, a la meva cosina.. vaig comensar a plorar..hem sentia derrotada.. les cames hem feien mal a cada pedalada, jo callada, i tot i així vaig arribar.. i se que arribarem a santiago, però ara toca queixar-nos, dir tot el que hem callat fins ara, per que les dues anavem destrosadse però seguiem tirant milles!! Som unes animals!!
Ara ja portem uns 800 i llargs kilometres, el camí ha canviat molt des de que vam enganxar el camí francés, mil anecdotes, mil moments màgics, no ens hem tornat a enfadar, ens han acompanyat fins ahir el carlos i el juanca!! Dos nois genials, que ens han regalat infinitat de rises i anecdotes!! I ens han ajudat a passar el desolador paisatje de leon y la rioja.. que maco maco.. no és…
Sincerament, podria escriure mil moments per que sapigueu el que estem vivint però crec que m’esperaré a explicar-ho quan us vegi, i escriure-ho quan torni a casa!! Que ho desitjo plenament, necessito l’abrasada d’en roger, de la meri, de l’arnau, de les tietes, del tete, dels papas, treure a passejar a en darko, us anyoro!! Molt!!! Hem sento forta, pero ostia, això m’està costant!!
Realment el camino et fa pensar,fa adonar-te de moltes coses, de qui t’importa, com t’importen, qui és especial, qui no, qui et dona suport en tot moment, qui et fa costat.. veus fins on ets capas d’arribar, de quin és el teu limit, de qué ets capas de fer per tu, per els altres.. t’adones de l’importancia de la simplesa de les coses, de que un moment curt, pot ser molt intens, de que les coses passen per qué han de passar ( o això crec..) que les casualitats existeixen però sovint si passen es per qué tocava..
Estic aprenent molt!! I m’estic adonant com és d’important una abrasada, una mirada de complicitat, un petó, una caricia, un t’estimo, una birra amb el teu millor amic al bar més cutre.. crec que això ho savia, peró ara m’ha acabat de conbensser ja que si m’aparegués el geni de la llantia el primer que demanaria seria que hem transportes al mig de la teva abracada....

DE NAVARRA A LA RIOJA, AVUI ENS QUEDEM A CALAHORRA

Ei penya!!!! Ja estem a la Rioja, poc a poc anem abançant!! Crec que cada dia que passa ens anem adonant que aixo es força dur i que cada dia ho es mes ( per cert no poso accents per que surten dos de cop..)

Pero sembla mentida que quan ens enfadem mes, mes fortes ens tornem i mes amigues ens fem!! avui ho hem comprobat!!

Portem uns 400 i pico ( llargs) kilometres i encara ens queden unes 10 etapes fins arribar a santiago, imagino que baixarem el ritme ja que portem una mitga de 80 a 100 kilometres al dia.. pensant en fer el famos o cebeiro…

Aixo es una experiencia unica per a persones que no estan 100% entrenades, a nivell fisic i psicologic.. vivim moment per a tot pero quan pujem a la bici ens transformem i pedalem i pedalem i no hi ha qui ens pari. De tant en tant trobem algu que s’ens afegeix i ens acompanyen, s’agraeix!! va be, xerres, t’expliquen la seva vida o anecdotes de la vegada que van fer el camino.. t’aconsellen a quin camp de fruita pots parar i agafar un parell de peres o de prunes o de presecs…. ( no cal que us digui que hem parat a cada camp no?..jijiji) o per quines carreteres as de passar, quins ports has d’evitar, on dormir, on menjar.. m’encanta parlar amb la gent que no coneixes de res pero que fan qualsevol cosa per a que pugis arribar a santiago, com un home, que ens ha vingut a buscar en cotxe per donar-nos les etapes que ell va fer… impresionant.. ens ha buscat nomes per aixo…o el grup de ciclistas que ens va acompanyar ahir fins trobar el canal que ens portaria a Tudela, o el grup de ciclistas d’avui que ens ha acompanyat fins a calahorra.. ( els que ens han dit lo dels camps on agafar la millor fruita..)

En fi, us podria explicar les sensacions que estic, estem vivint, pero trobo que aixo s’ha de viure per entendre-ho.. es algo especial!!!

Animeu vos a escriure al blog, realment ens dona moooolts i molts anims per continua i donar mil gracies als que ho feu, ens feu sentir aprop de casa per lo lluny que estem!!!!

EL CAMINO DE SANTIAGO.. INICI

Bé, ara si que ha començat… portem uns 250 i algo kilòmetres, 106 dels quals mos els varem cascar ahir.. que encara no ho acabo de creure!! Però si, ahir de Caspe a Zaragoza 106 km.. de carretera, creuant els sufocants Monegros..

3 dies des de que varem iniciar l’aventura.. i és que realment està sent una autentica aventura...

El primer dia, 75 km amb el desnivell de la font calda una pujada d’asfalt considerable però per sort ens esperava un llit amb un coixí de biscolàstica a casa d’en Toni ( gràcies Toni per acollir-nos com ho vas fer!! Mos vas regalar kilos i kilos d’energia per seguir el camí!!!) a Gandesa.

A la segona etapa uns 50’8 km de Gandesa a Caspe, un dia relaxant si no hagués estat per la solejada que mos va pegar i per la qual varem decidir parar.

I ahir, doncs el que us he explicat, de Caspe a Zaragoza, creuant els monegros, 106 kilometres i el resultat, el cos força fatigat, la ment una mica esgotada però l’orgull ens ha augmentat hasta el infinito i más allá....

En 3 dies que portem, ja hem viscut uns quants moment delicats, Neus a la fontcalda i jo ahir que hem moria del dolor d’esquena.. però quan una cau, l’altre l’aixeca i fa el que sigui per a que les dues continuem endavant.. ens entenem, ens compenetrem i juntes arribarem fins a finisterre o al menys fins a Santiago.. estic convençuda, tot i que hi han moments molt durs, i encara no hem arribat a la zona de pluges...

Avui hem decidit parar i fer visita turística per Zaragoza, demà arrancarem per arribar fins a Tudela de fet, les previsions son:

Etapa 4: Zaragoza – Tudela (85.2 km)

Etapa 5 Tudela – Alcanadre (72’5 km)

Etapa 6 Alcanadre – Nájera ( enganxem amb el camí francès) (66’8 km)

Pot ser que les etapes es modifiquin ja que quan comencem a pedalejar.. no parem.. ens convertim en robots.. pedal dret, pedal esquerre, dret esquerre.. i carretera o camí, i vinga fot-li, tira milles...

En fi, el camí..un repte.. jo pensar, no penso gaire, més aviat pedalejo, miro el paisatge, hem concentro per oblidar el dolor de lumbar que tinc.. Neus és qui hem fa reflexionar, quan parem, quan estem al bar amb la cervesseta, que hem mira i hem diu.. avui m’he adonat que el camino és com la vida.. i allò que la miro i penso.. i és quan reflexiono.. no gaire però alguna coseta si.. quin parell!!..

Bé companys, de moment m’acomiado, que hem d’anar a fer de turistes.. quan pugi penjaré alguna foto, per cert, agrair als que hem van animar a fer el camino amb pedals automàtics la gran ostia que hem vaig cardar el primer dia, de la qual m’ha quedat un blau de 4 dits a la cama esquerre.. Neus encara riu.. imagineu, una xati amb bici, tota equipada, encarada a una pilona d’aquestes que tallen el carrer i que de cop, a camara lenta, disminueix la marxa i pam, d’estar totalment vertical a estar totalment oritzontal, amb un peu enganxat al pedal, partint-se la caixa, amb la bici al damunt... ara ja controlo a la perfecció el treure i posar-me els pedals... ( era el toc d’humor de la crònica..)

Apa familia, 1000 petons i no deixeu de seguir-nos...!!!!

TORNEM A BERCELONA

Avui ja marxem..marrakesh m’ha agradat, la religió és difícil de comprendre, el trànsit també, la gent com a tot arreu, hi ha de tots colors però si treus de banda al grapat de turistes que envaeixen la ciutat i algun detall que altre ( recordem l’anècdota del bar..)i et quedes amb el rebombori dels carrers laberíntics, la gran diferència de personalitats, les vides anònimes de les persones que et donen a conèixer la seva història, les diferents sensacions que et regala el desert, els olors de cada poble, cada petita imatge oculta en aquest gran i complicat pais pots trobar infinitat de coses molt positives, tan sols has de saber veure on els altres tant sols miren..

LA MUNTANYA RUSSA

Sona el despertador, avui és el dia internacional de la dona...bé això hem decidit la lorena i j.. Un dia per fer algo que ens agradi a les dues, compres, més compres, mirar que poder comprar el més barat possible, comprar tirat de preu, regatejar, apurar la pasta, dinar, i per la tarda després de la migdiada...

tooooomaa sessión de velleza.... ens han rentat, tret la pell morta, han eliminat la sorra que encara tenia de la ventada al desert, el moreno de tot l’estiu i si encara han tingut temps de donar-me brillo...ni l’iniesta brilla tant després d’aquesta limpieza.... però espera.. aquí no acaba tot, que per acabar, et posen un barnús i et pugen a una sala on es curren un massatge que et fa recuperar tota l’energia que has pogut perdre anant damunt el dromedari al desert...( segur que ho fan a propòsit per a que compris un altre excursió.. si és que se les saben totes...)
I en per rematar el dia, un parell de compres més i a sopar que per la nit hem quedat amb unes amigues mexicanes i 2 colegues d’elles..
Tot anava molt bé, ens ho estaven passant de conya, a la terrasseta d’un bar, amb les vistes de la plaça principal de Marrakesh, la que te fama de transformer.. sí, sí, per el matí son tot tenderetes i per la nit es converteixen en xiringuitos per menjar..

Doncs dins d’aquesta perfecció, no podia ser tot tant perfecte.. al marxar de la terrassa, baixar al carrer, decidir si anàvem a dormir o no, - MERDA, LA BOSSA DE LES COMPRES...!!!!! m’he l’he deixat a dalt - i com no, quan vaig pujar a buscar-la, ja no estava...
No donaré gaires detalls, per que no és algo que vulgui recordar gaire, així que senzillament diré, que vam anar a la policia, vam moure cel, mar i terra, però la bossa no la vam recuperar...
Així que ha dormir i reflexionar i ara, si voleu un consell, si aneu de compres, i teniu el cap com el meu.. no porteu mai, sota cap concepte, els regals que voleu regalar a cap terrassa del centre de marrakesh, per què corre el perill de ser abandonada...

ADEU AL DESERT!!!!

I finalment ens vam adormir.. i entre mig del son bafarades de sorra m’anaven despertant..del vent que bufava, la sorra entrava dins les haimes. Al despertar ( a les 5 del matí) i buidar-me les orelles, espolsar-me els cabells, la roba i les pestanyes tocava esmorzar...
Pim, pam, recollir i als camells, ai no, als dromedaris.. i au, a flipar amb la sortida del sol... mil vermells diferents, taronges, marrons...pintar un quadre del que vaig contemplar seria una gran putada per algú que tingués pressa per penjar-lo.....




Avui tornem a marrakesh..tot el dia al bus... i avui sense gaires parades, que estem mooooolt lluny i es tarda molt, això si, temps per dinar al restaurant dels estudis cinematogràfics que ronden per aquelles terres no ens falta....
Així que a les 6 de la tarda ens plantem a la ciutat,deixem les coses a casa, volteta de rigor amb alguna compra.. i a les 9 la Lorena i jo ja roncàvem...

AL DESERT

I a les 8 del matí a esmorzar..avui toca anar a les famoses Gargantas de Torda visita a un palmeral ( lloc on fan creixer palmeres per poder cultivar...) i dormir en el millor hotel del mon, catalogat amb milers i milers d'estels..el desert..

Per cert, ahir no vaig dir que al famós poble patrimoni de la UNESCO, es també l’escenari de pel•lícules com gladieitor..(fet que no van oblidar de repetir durant tota la visita..)

Sincerament no tinc gaire a dir del dia d’avui ja que la major part l’hem passat al bus.. tret de les Gargantes, que bé, impressionen relativament, i on et diuen que et podràs banyar al riu però que a l’hora de la veritat no tens temps per que el ditxos autobusero et diu que t’afanyis que encara queda molt de camí... i a mi què? Si porto tot el fotut dia dintre del fotut(per no dir un altre paraula..) autobús que et diuen que te aire condicionat però que el ditxos aire no es nota ni per casualitat....estic fins als.... del autobús..

Del poble on ens han fet una visita a un "palmeral" lloc on planten blat i lloc on casi moro ofegada per la pols de la casa de les mantes.. no de les alfombres!!

pues no que el guia ens ha fet acabar la visita a una casa on fan alfombres artesantes, i clar, com no, després de l'explicació t'ensenyen totes les alfombres que tenen per a que compris alguna.. doncs bé, jo no he comprat, més aviat he acabat la visita al terrat de la casa tossint com una condenada a causa de la pols de la suma de la primera alfombra, la segona, la tercera, la .. a la 6a alfombra ja m'estava posant lila de la tos que

tenia....buf...

Però quan he arribat al desert, hem deixat els pobres dromedaris,m'he tret el mocador que et fan comprar per anar per el desert i no insolar-te ( que dius, si tinc gorra..nooooo, has d'anar com un bereber.. amb turbante, i el meu groc, pa que se vea!!!!! )

Ens han encès fanalets amb espelmes, han preparat té, hem sopat, tocat la guitarra i els tambors, ens han ensenyat dançes típiques i ens hem estirat sota aquest cel...se’m han passat tots els mals.. tot el mal humor..
Hem estat xerrant amb un parell de guies, bé en concret un, el roni..jajaja (semblava el ronaldinyo..) ha estat màgic..curiós, per no oblidar..
Ens ha explicat els seus orígens, hem intentat arreglar el mon, hem parlat de costum, dels nostres i dels d’ell, del poble bereber, hem compartit unes hores, ell i nosaltres, no com a guia i turistes, com joves, com a persones..
Potser aquestes hores sota el cel del desert, ha estat un dels millors moments, crec que per a mi el millor, ja que ha estat el més autèntic, en aquell moment hem sentia Mireia o la Tifawt, (nom Bereber que hem van posar) no el dolar amb potes que he estat fins ara...

I és que aquesta nit m’he preguntat moltes vegades , com pot ser que les persones ( del primer mon) siguem tan burres per no aprofitar i viure moments com aquets, tan senzills però especials!! perdem tant de temps en deixar-nos portar per la societat hipòcrita, ens deixem atrapar per el rellotge, som tan materials, ostia que burros que som i que privilegiada soc ara mateix per donar-me’n conta i deslligar-me per uns instant d’aquesta granja burril!!!!

SORTIM D'EXCURSIÓ

5:30 del matí, el sol ja surt..i nosaltres ens llevem, avui marxem d’excursió..
Després d’esmorzar un croasant, un suc i una crep a la cafeteria de la plaça de la medina, (l’única que hi ha oberta aquestes hores, expressament per als turistes) ens pugem al minibus hi ha força gent, el bus va ple, la Lorena i jo som les últimes en pujar ( com no..) i ens toca al costat del xofer... sense comentaris..
La Ruta: de marrakesh a la Kasbah de Ait Ben Haddou, un poble bereber que resulta ser patrimoni de la humanitat ja que es la kasbah mes gran i millor conservada de Marroc.

Passem per ouarzazate, la vall de les roses i la vall del Dades

per arribar a Tinghir, lloc on dormirem a un hotelet molt maco a peu de carretera, davant d’un riu ( el qual vam travessar la Lorena i jo amb gran emoció.. sobre tot per a que les meves xancles no anessin riu avall..)
Vam sopar juntament amb els del bus, i aquella nit, vam començar a establir converses amb la resta. Al grup hi havia, 2 mexicanes () 2 brasileres, la Roberta i la seva mare . una parella de bascos, la Monica i el seu marit, un francès que li va tirar la canya a una de les mexicanes i bé més gent però que no vam fer-nos tan amigues.. i el autobusero.. el peculiar i amb el que no cal malgastar paraules ( però és el que fa la foto...)

de la ciutat a la gran duna...

I així mos plantem al 2n dia al Marroc.. un alberg nou ( EL QUAL RECOMANO NOTABLEMENT) i amb l’excursió de 3 dies comprada.
Després de rondar per els intestins de Marrakesh en busca d’un lloc per comprar l’excursió , trobar-lo, comprar-la i i arribar a l’alberg flipades per com es mouen el temes econòmics per aquí,ens vam instal•lar, dutxar i descansar el suficient per a que quan sortíssim de l’habitació la propietària del alberg ens convides a té… bé i a sopar, per que el que nosaltres creiem que seria un pica pica es va convertir en un gran tiberi.. estàvem en ramadà i duran el dia ningú tasta ni un mos ( excepte nens petits i les dones embarassades o gent malalta i avis..) però quan obren la veda…. Allò es un festin..
I si, si, entre sopa,dolços de mel, i més coses que ara no recordo... bé si, i entre converses amb una parella de catalans que vam conèixer a l’alberg vam decidir anar a donar una volteta per la ciutat, ara ja de nit.. però sense rondar gaire que a l’endemà sortíem amb minbus direcció la gran duna...